Londres

Recorde quan tenia cinc o sis anys i desitjava que el dia tinguera més de vint-i-quatre hores, perquè aquestes se’m quedaven curtes. Em gitava tots els dies no més tard de les deu de la nit, incondicionalment. Les cançons dels dibuixos animats o del col•legi espantaven la son i, per molt que intentara fer-les fora del meu cap, m’acompanyaven fins que les mans, esgotades, s’afluixaven i deixaven d’estrènyer les oïdes. Pels matins les ganes d’anar a l’escola em treien del llit sense que ma mare haguera d’insistir-me. A les huit i quart sonava l’escopetada d’eixida i les hores començaven a córrer a un ritme fugitiu que ara em sembla irrecuperable.

Ja fa uns quants anys que em fa vertigen la rapidesa amb la qual passa el temps. Quan tinc estones buides obric les carpetes de fotos de l’estiu passat i m’observe: sóc la mateixa? No, evidentment. En aquelles fotografies Irene tenia dinou anys, i ara en té vint; la seua pell era més morena que ara, cosa que a Londres serà difícil aconseguir; estava convençuda de que aquella felicitat calmada i al mateix temps eufòrica era la màxima a la que podia aspirar, i ara se’n ha adonat que estava, per sort, equivocada. Perquè ara és quan comença a tastar la vertadera plenitud, quan albira la llum que envolta a ella i al món.

L’altre dia vaig estar mirant fotos de paper, de les d’abans. Tinc bastants àlbums que arriben fins als meus catorze anys, més o menys; després les imatges s’acaben i s’espargicen per diferents ordinadors, i moltes han mort a la par que aquelles màquines de vida ínfima. Però la Irene bebè i xiqueta encara viu a la prestatgeria més alta de la meua habitació. Tenia uns ulls blaus i gegants que ara són verds, encara que molta gent continua veient el mar en ells. El mar... aquest mantó interminable és la font de la meua llibertat: saber que puc escapar per ell quan la sensació de claustrofòbia oprimisca el meu cap, o quan haja d’agafar avions que potser canvien inclús la cadència del temps...

A dia i mig d’anar-me’n a Londres per passar-hi, en teoria, tot l’estiu, tindre el mar a prop és el que em salva d’eixir boja. No tinc res preparat, només un bitllet d’avió que em soltarà a una ciutat desconeguda i gegant, inabastable. No sé on viuré, ni on treballaré, ni amb qui gastaré les hores. Però allò que més por em fa és el record de l’estiu passat, potser idealitzat, i el desig de repetir-lo aquests mesos en lloc de trobar-me, de cop, tan lluny de tot el que es queda ací. M’agradaria que tot s’aturara a Espanya i esperara a que jo arribara per tornar a funcionar. Si ja tinguera llesta la màquina del temps viatjaria al passat i em quedaria amb un estiu de platja, sol, viatges senzills i passeigs per la ciutat abrasant. M’agradaria fer un retalla i pega per transportar l’estiu de 2009 a aquests mesos i viure’l de forma pareguda però diferent, perquè tu també hi estaries –i la Irene de 2010 és una versió molt millorada de l’antiga-.

No sé molt bé què pinte a Londres, ni per a què vaig, perquè sent que no estic al moment idoni per viure aquesta experiència. No m’abelleixen aventures ni incerteses a països estrangers: vull un estiu tradicional a la costa, com els que vivia de xicoteta a la caseta del meu avi, ara enderrocada. Vull gaudir-te aquest estiu, encara que el temps transcorre a la velocitat de la llum i el següent està en girar el cantó. Vull recordar el començament de l’estiu cadascuna de les nits de juliol, agost i setembre, i no dubtes que ho faré en la distància. I no serà en anglès sinó en valencià, la llengua en la que pense últimament sense saber exactament per què.

I tanmateix, me’n vaig... hi ha alguna cosa que m’empeny a anar-me’n. Les senyals de les que tant parle són les culpables. Així que es vegem allà... o no? Tens la porta oberta (tot i que no sé si serà la porta d’un apartament, d’un alberg o d’un contenidor...).

Gaudim l'estiu, que aquest mai no tornarà!