Olas del mar, ones de la mar

L’estiu m'ha sorprés a la mar. Ha arribat com un regal d’aniversari: de la mateixa manera que al regal se l’espera però sempre xoca, l’estiu s'ha plantat a la platja de sobte, encara que el tenia marcat al calendari. Algú em va dir que aquella era la nit més curta de l’any, i jo ho confirme. Qui li furtaria les hores al dia següent, que també va semblar encongir-se? Dormint, parlant, coneixent-te, respirant el teu alè... qui sap si m’he acostumat massa prompte al teu llit? Potser per això vaig caure tres cops en tornar a casa, com la bèstia –sé que no t’agraden- que s’escapa del zoològic i no pot sobreviure a la llibertat... amb la diferència que, a la meua història, la llibertat ets tu.

Tremole quan recorde els teus llavis, expectants, i més càlids que cap altres amb els quals m’haja topat. Una denteta s’escapava de la teua boca al temps que els ulls esdevenien vergonyosos, i baixaven, i miraven no sé on, i sofrien una metamorfosi rere altra, semblant calidoscopis sense ganes d’aturar-se. Una mà molt prima buscava els meus cabells i l’arena que en queia pol•linitzava el coixí. Açò és estiu, i tu series estiu si hi estigueres... clar que pots ser tardor, quan les nits siguen més llargues.

Comence a sospitar que alguna constel•lació protectora ha estat espiant-me durant mesos i finalment m’ha permès tastar un poquet –només un poquet...- açò de la vida. Havies d’arribar ara: ara és quan té sentit. Ho vaig comprendre entre les ones de la mar, i m’ho vaig tatuar a la barbeta deu minuts després. Aquest cop jo no sóc la culpable: ho ets tu, dels meus desmais...

Quan vaig baixar del teu llit tot era estrany: la sensació d'estrangerisme que tinc des de que València és nova ara es multiplicava per mil. El marit de la dona que cus bevia cervesa al portal del costat i m’observava amb mig somriure, divertint-se amb els meus passos indecisos. Em va indicar el camí de tornada a la realitat, però crec que m’he quedat pegant voltes al teu barri, o potser m’he desviat de l’itinerari, perquè des d’aleshores només tinc la ment en tu... en el teu dolor d’esquena pel qual no t’he preguntat –no em posaràs un negatiu, veritat?-, i també en els teus cabells despentinats en una coleta que a tu no t’agrada gens. Pensava en tu quan perdia la consciència i quan demanava, com una xiqueta nyonya, que no em deixaren morir-me. Hui no he somniat en tu, però... no és açò millor?